Les barraques de la zona del Bosc de Tosca a la Garrotxa es poden datar entre la segona meitat del segle XVIII (moment en què es comencen a construir) fins la segona meitat del segle XX (es mantenen i es conserven però ja no se’n fan de noves).
Amb el creixement demogràfic del segle XVIII, va ser necessari ampliar la superfície de conreu per poder alimentar més gent. Va caldre artigar noves terres i el Bosc de Tosca va ser un espai susceptible de ser conreat. Es tractava d’un territori que el 1716 era qualificat com “un claper de terra”, un espai immens fins llavors menyspreat, entre bosc, roquissar i erm, que era considerat per un comunal o empriu, on anaven els pobres a recollir llenya o a recollir fruits silvestres. Tots els propietaris d’aquestes terres, els senyors del domini directe, van establir aquestes terres emprant l’emfiteusi –propi de la Catalunya Vella–, o sigui, van cedir aquestes terres en domini útil als qui les treballaven a canvi d’un pagament anual anomenat cens. Aquests pagesos artigaven la terra i les parcel·les que obtenien eren les artigues.
El primer pas va ser desforestar els boscos de roures i faigs i treure les roques del terreny per a crear espais aptes per a conrear. Es van anar creant marges, murs de pedra seca i barraques.
A nivell de cultius, al primer document que s’esmenta el Bosc de Tosca (l’any 957) es parla de vinyes. Segurament devien ser puntuals i també plantades a les feixes i marges del Mallol (Vall d’en Bas). Als inicis del segle XVIII es conreava el fajol i el blat de moro.
A principi del segle XX, mossèn Gelabert comprova com ja s’ha abandonat la vinya però es continua practicant una agricultura de secà amb sègol, patates, fajol i fesols.
Document de referència:
Solà, X.: Història, arquitectura i paisatge de la pedra seca a la Garrotxa. El cas del Bosc de Tosca. Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca nº25 (2014). Enllaç de descàrrega del document.