La zona del Bosc de Tosca, dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, és on hi ha una densitat més alta de construccions de pedra seca. Aquesta zona es troba sobre la colada de lava del volcà del Puig Jordà datada de fa uns 17.000 anys, que va fluir sobre prats humits amb presència d’argiles i matèria orgànica fet que va originar uns turonets damunt seu producte de interacció entre l’aigua i la colada de lava anomenats Tossols. Aquesta lava també va provocar el barratge de la capçalera del Fluvià, provocant un llac de resclosa volcànica i l’acumulació de sediments que van anar reomplint la vall, que es va dessecar per poder-hi conrear i que avui forma la plana d’en Bas. 

La zona del Bosc de Tosca estava formada per turonets anomenats tossols, que van ser explotats obtenint-ne roca anomenada tosca per a la construcció, i se’n van conrear els seus vessants al ser indrets on es podien obtenir fàcilment gredes (roca volcànica d’entre 2mm i 6,4 cm) provinents dels turons. Les roques volcàniques més grans de tota la zona s’apartaven dels camps per a poder conrear-los i eren usades per a construir murs i limitar els camps dels diferents propietaris.

Ja a l’alta Edat Mitjana s’esmenta per primera vegada el nom de Malatosca per referir-se a aquest indret en una donació que va fer un tal Ricard al monestir de Sant Benet de Bages l’any 957. Probablement aquest nom es refereix a la gran extensió de terreny cobert de pedres tosques (volcàniques), fet que en dificultava l’aprofitament, el conreu o les passejades.

El nom de Vora o Bosc de Tosca es refereix al bosc que es va anar talant i desforestant al llarg de l’època moderna i al segle XVIII, un bosc d’arbres sobre roques volcàniques (anomenades tosques a la zona). 

L’any 1841, la suspensió dels delmes de les parròquies (de Sant Esteve d’Olot) amb les desamortitzacions de Mendizábal i Madoz fa que les propietats de l’església passin a domini privat. Els grans propietaris aconsegueixen els terrenys més fèrtils i es vilatans els terrenys restants, com els del Bosc de Tosca.

Durant el segle XVIII, el creixement demogràfic va fer necessari ampliar la superfície conreable per tal de poder alimentar més gent i va ser necessari artigar noves terres ermes, boscoses i rocoses, i el Bosc de Tosca va ser conreat, bàsicament amb fajol i sègol. Els pagesos eren anomenats artigaires i les parcel·les que treballaven artigues.

A principi del segle XX (1917), Mossèn Gelabert en una conferència a l’Escola Pia d’Olot posa en valor el conjunt històric, patrimonial, geològic i paisatgístic del Bosc de Tosca i planteja la necessitat de la seva recuperació i protecció legal. A partir del 1939 augmenta el cultiu de farratges per a la producció lletera com l’alfals o userda, el trefle, el fenc i la melca. 

A partir de la segona meitat del segle XX es comencen a abandonar les terres i les artigues del Bosc de Tosca per la implantació de la indústria tèxtil a la ciutat, la dificultat d’introduir maquinària agrícola a les artigues i la conversió de part del sòl en urbanitzable. Moltes artigues es van abandonar, màquines excavadores van aterrar parets i barraques de pedra seca, altres es van ensulsiar per falta de manteniment, s’espoliaven pedres dels pataquers per a recobrir façanes, l’espai rebia nombrosos abocaments incontrolats de residus urbans, van començar a proliferar barraques construïdes amb tota mena d’elements i andròmines sense cap respecte pel paisatge, etc.

A partir de la dècada dels 50, comencen a arribar a Olot immigrants de la resta de l’Estat majoritàriament de les províncies de Cuenca, Córdoba i Málaga. La majoria van venir per raons econòmiques i alguns també polítiques. Algunes de les famílies es van instal·lar a les barraques de la zona del Bosc de Tosca de manera provisional. Les barraques els donaven protecció davant les inclemències meteorològiques i tenien el riu i les fonts a prop per poder-se rentar, beure, cuinar i rentar la roba. 

L’any 1982 l’espai del Bosc de Tosca es va incloure dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, fet que va ser clau per frenar alguns d’aquests processos. 

L’any 2002, l’Ajuntament de Les Preses va ordenar i recuperar l’espai del Bosc de Tosca a través d’un projecte Life que va culminar l’abril del 2004 amb la inauguració del Parc de Pedra Tosca, que ofereix diferents itineraris per recórrer l’espai, manté cultius tradicionals,…


 

Referències bibliogràfiques

Història, arquitectura i paisatge de la pedra seca a la Garrotxa. El cas del Bosc de Tosca. Xavier Solà Colomer (Doctor en història, professor d’institut i membre del PEHOC)

Els tossols del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Planagumà, Ll. De Bolós, X. Corominas, O. Col·lecció Pedres i Cultura. 

L’espai Natural de Pedra Tosca i la immigració dels anys 60 a Olot. Julio Clavijo Ledesma.