Imatge: feixes abandonades a la serra de Rodes.
L’Alt Empordà és una comarca plena d’història, la qual cosa li permet de gaudir d’una enorme quantitat de patrimoni. Des del megalitisme, passant per les restes iberes, gregues i romanes, edificis medievals tant preromànics com romànics o gòtics, i també a l’època moderna i a la industrial, del modernisme i del surrealisme… tot plegat afavoreix la percepció de no poder abastar el patrimoni existent i de la impossibilitat de treballar-ho pedagògicament de la manera que es mereix.
Tanmateix la major part d’aquest llistat de restes sempre fa referència al poder, a les classes socials dominants, de nobles i/o burgesos, o de la rellevància social que dóna la representació religiosa, de vegades com a pura ostentació d’aquest poder, i molt sovint des d’un punt de vista urbà.
Doncs bé, aquí plantegem un altre patrimoni, menystingut perquè és relativament recent, i sobretot per la seva aparença discreta, que homenatja els pàries, els més pobres, els més humils, que en retrata el seu plantejament vital gairebé sempre més a prop de la supervivència que no de luxes ni de decoracions. Un patrimoni agrícola que a causa d’aquest menyspreu i del seu abandonament, està en perill.
Ens referim a tot un món de pedra seca.